CAVALL FORT - Revista per a nois i noies | Cavall Fort: 1053 - El zoo d’en Pitus

El zoo d’en Pitus
i les altres novel·les de Sebastià Sorribes

ARA QUE TOT PASSA DE MODA ràpidament, sorprèn que El zoo d’en Pitus, la novel·la que Sebastià Sorribas va publicar fa quaranta anys, encara es llegeixi amb tant d’interès. I mireu si n’han passat, de coses, de llavors ençà! Penseu que l’any 1966 ningú no sabia què era un telèfon mòbil, ni podia enviar un correu electrònic, ni veure la televisió en colors.

El zoo d’en Pitus és la història d’una colla d’un barri obrer d’aquella Barcelona. La colla té un cap, en Tanet, que en realitat es diu Jordi, un noiet net i polit, molt entenimentat i que, a més, sap manar. Els altres són: en Quim, que té la mà trencada a fer invents, més conegut per en Fleming, nom del descobridor de la penicil·lina; en Juli, a qui ja ningú no diu Baldufa, com quan era petit, perquè ha crescut i és estudiós; en Manelitus, que és tan valent com desmanegat; en Josep és el més gras de tots i li diuen Cigró; la seva germana, la Mariona, que “quan dibuixa un conill, el fa tan ben fet que el gos que tenen comença a bordar”. I el més petit de tots, un altre Josep, més conegut per en Pitus.

Tots plegats van a l’escola, juguen, es diverteixen i no es distingeixen per fer aventures estrambòtiques i impossibles: ni empaiten qui ha robat un banc, ni vigilen els brètols que trenquen fanals, ni s’inventen la sopa d’all amb l’ajut d’una vareta màgica. No ho fan, tot això, però en canvi, s’estimen i tenen bons sentiments, com la majoria de persones normals.

L’aventura comença quan s’escampa una mala notícia: en Pitus, està tan malalt que el metge ha dit que només se’n sortirà si segueix el tractament d’una clínica estrangera. Els temps són difícils i és impossible que la família d’en Pitus reuneixi prou diners per a pagar el viatge a Suècia. Tot el barri es commociona i els vol ajudar, però a ningú no li sobra una pesseta i no arriben a recollir els diners que fan falta.

Aquí entra en acció la colla quan se’ls acut de muntar un zoo en un solar abandonat que hi ha al bell mig del barri, per entrar al qual s’haurà de pagar entrada. Un zoo, és clar, a la mida de les seves possibilitats. No us explicarem com s’ho van fer, perquè això, precisament, és del que tracta la novel·la, i cal que la llegiu per a adonar-vos de l’enginy, la traça, la tenacitat i la imaginació que van posar al servei d’aquesta causa. També van tenir prou gràcia per a engrescar-hi els altres infants del barri com en Llonguet, el forner, en Cap Pelat i algun ganàpia per a les feines que requerien més força i també alguna persona gran, com el senyor Pujadas, un zoòleg que va estar sempre al costat de la colla per aconsellar-los i evitar que, amb tants animals, fessin alguna bestiesa.

Els episodis de les caceres són molt divertits. Fan una mena de safari per caçar animals difícils de trobar a ciutat: sargantanes, rates de camp, llagostes, papallones, escorpins, llangardaixos, una merla i un mussol, pardals, un esquirol, una garsa, una cadernera, una calàndria, un pinsà, un tord, una perdiu... I algú o altre els deixa animals domèstics: gossos, gats, gallines ànecs, coloms, uns garrins. Avui hi hauria cotorres i gavines, uns ocells que quaranta anys enrere no volaven, com ara, pels arbres i el cel de la nostra ciutat... I un ruc! I una vaca! I fins i tot un tigre... Un tigre de debò!

El millor de tot és la senzillesa amb què Sebastià Sorribas ho explica, com si fos la cosa més natural del món. Així, sense adonar-te’n, sembla que t’hi trobes, que ets un més de la colla. No cal dir que els dibuixos de la Pilarín Bayés, excel·lent ninotaire, ajuden en gran manera a transmetre aquesta naturalitat, aquesta proximitat. La Pilarín hi va entrar tan a fons que va demanar a l’autor que canviés la descripció d’un dels personatges, que havia de ser més aviat baixet i gras, i que el convertís en un xicot alt i ben plantat perquè a ella li feia peça dibuixar-lo així. Va ser un dels primers treballs d’aquesta il·lustradora que després ja no ha parat de treballar, que ha visitat escoles i escoles, i que s’ha fet entendre tant de paraula com amb els seus dibuixos. Uns dibuixos que han acompanyat gairebé sempre les altres novel·les de Sebastià Sorribas.

Perquè El zoo d’en Pitus, tot i que és la més coneguda i antiga, no és l’única. Amb els mateixos protagonistes, i algun d’afegit, va haver d’escriure Festival al barri d’en Pitus perquè "estic segur que molts nens que van llegir aquell llibre es deuen haver preguntat més d'una vegada: I què se'n deu haver fet, d'en Pitus i els de la seva colla? Ara ho sabreu”. I tant, que ho sabrem! L’empresa, ara, és fer un festival de teatre, amb contes, mímica, balls i cançons per recollir diners per a ajudar a construir un parc infantil en una plaça del barri. No cal dir que ens divertirem de debò llegint com se’n surten.

A la mateixa col·lecció dels Grumets de La Galera podeu llegir Viatge al País dels Lacets, en què en Sorribas situa l’acció a la prehistòria, en un poblat entre la Muntanya Adormida –Montjuïc– i l'Avi Bubu –el Tibidabo, és a dir, on molts de segles després hi haurà Barcelona. Tothom vesteix pells i parracs, viu en barraques perquè a les coves hi fa massa calor i, en lloc d'un gat o d'un gos, les nenes i els nens juguen amb un animal insòlit, un petit mamut que es diu Kopi-Ell...

I, també, Els astronautes del Mussol, La cinquena gràcia de Collpelat i...

Però el principi de l’aventura del llibre infantil en català després de molts anys de prohibicions va començar realment amb El zoo d’en Pitus. Sebastià Sorribas va tenir la traça d’escriure la història que ens feia falta; el jurat del Premi Folch i Torres se’n va adonar i el va premiar; Pilarín Bayés, que tot just s’iniciava, va dibuixar uns personatges tendres, inoblidables; La Galera, es va honorar publicant-la, i bona part de les llars i de les escoles d’aquells anys, que ho esperaven amb candeletes, se la fan seva per llegir-la i rellegir-la. Gràcies a en Sebastià Sorribas, que hi va posar de tot, i molt, ara podem celebrar la sort que vam tenir fa quaranta anys i que encara continua. Per això La Galera ens convida a participar en l’Any Sorribas, un any ple d’activitats. A la pàgina 30 us en fem cinc cèntims.

TEXT: Joaquim Carbó
DIBUIXOS: Pilarín
Tornar a dalt