CAVALL FORT - Revista per a nois i noies | Cavall Fort: 1061 - W. A. Mozart: dos-cents cinquanta anys [CAVALLFORT]

• Agenda
• Tria i remena
• Jocs
• Regals internàutics
• Em vull subscriure

En els dos-cents cinquanta anys
del naixement de W. A. Mozart

Què ho fa que aquest any Mozart desperti tanta expectació i tant moviment arreu del món, com ja va passar el 1991, quan es recordaven els dos-cents anys de la mort del compositor? Què ho fa que l’any passat, que es commemoraven els dos-cents anys de la mort de Boccherini, que era un excel·lent músic de la mateixa època, no hi hagués tant rebombori entorn de la seva figura?

Deixant de banda que la biografia de Mozart es presta molt a fer-hi literatura, teatre o cinema, i que això ha contribuït decisivament a la seva popularitat, la resposta és ben senzilla: Mozart és un compositor excepcional, fora de tot motllo. Excepcional pels seus dots extraordinaris i excepcional pel moment crucial que li va tocar viure.

Per començar, ja és excepcional la sort que va tenir en diversos punts de la seva vida.

Primer: era un dels dos únics fills sobrevivents d’una família que en va arribar a tenir set; la sort el va guardar perquè esdevingués un dels músics més fascinants de la història.

Segon: el seu pare, Leopold, era un home cultivat i un reconegut mestre de música (pocs mesos després del naixement de Wolfgang, Leopold va publicar un mètode de violí que encara avui és útil per a aprendre a tocar la música de la seva època); des de ben menut, doncs, Wolfgang va tenir el mestre a casa, les vint-i-quatre hores del dia.

Tercer: el seu pare, en adonar-se de seguida de les aptituds insòlites del noi, va decidir emprendre un llarg viatge per tot Europa amb la família, per ensenyar al món el que sabien fer el seu fill petit, Wolfgang, i la seva filla, una mica més gran, Nannerl; tot i que la sort de Wolfgang el va haver de guardar de les inclemències dels viatges de l’època i de més d’una malaltia greu, el viatge de tres anys va permetre a aquell infant superdotat d’aprendre tot el que es feia en música als principals centres de l’Europa del moment: Viena, Mannheim, París, Londres.

De manera que, en tornar a casa, a Salzburg, aquell Wolfgang d’onze anys encara no fets ja era un compositor format de cap a peus!

I quart: Mozart va tenir la sort de néixer en un punt de la història en què la música era valorada i estimada per tothom com l’art més universal de totes; així, Wolfgang va poder escriure òperes italianes per a la cort imperial, òperes alemanyes per a un públic popular, danses per als balls vienesos, música d’església per a l’arquebisbe de Salzburg, música d’entreteniment per als sopars o les trobades socials de l’aristocràcia, música de cambra per als amateurs de les cases burgeses que començaven a florir, música per a les sales de concert on ell podia lluir les seves facultats de gran pianista, etcètera.

I això va ser possible perquè l’època de Mozart era un temps de profunds canvis socials: la noblesa començava a perdre la seva influència totpoderosa i noves formes de vida començaven a surar.

Entre altres conseqüències, això va comportar que el músic deixés de ser un simple criat per a entretenir la noblesa i pogués aspirar per fi a ser reconegut socialment pel seu propi geni creatiu. De fet, Mozart va ser un dels primers músics que va poder sobreviure amb una certa llibertat, sense dependre de les grans cases senyorials.

També la sort va ser generosa a l’hora de concedir-li dots: una oïda finíssima que el feia capaç de distingir fins petites fraccions de to; una habilitat enlluernadora que ja de criatura li permetia dominar instruments tan revessos com l’orgue; un instint creatiu inexhaurible com la font d’un riu; un sentit de la forma que semblava innat; una capacitat de treball envejable; una intuïció infal·lible per al teatre, i un do per a caracteritzar musicalment els personatges com potser no l’ha tingut mai cap altre compositor; i, encara, un gust reconfortant per la diversió, l’alegria i l’humor (cosa que no li impedia, com a Shakespeare, ser també un gran tràgic).

Amb totes aquestes armes a la mà, Mozart va saber aixecar una obra extensíssima i intentíssima, que a dos-cents cinquanta anys del seu naixement ens continua meravellant i emocionant com si fos d’avui.

De tot el que ens va deixar, potser el més personal és el que va fer amb l’òpera, perquè ell era per damunt de tot un home de teatre.

Va aconseguir donar una forma dramàtica cohesionada al gènere, participant activament en l’elaboració del llibret literari de cada obra, i construint el conjunt de cada òpera com si es tractés d’una simfonia, on totes les parts es relacionaven íntimament entre elles. I va saber caracteritzar musicalment una sèrie inoblidable de personatges vivíssims de totes les classes socials: la música que va escriure per a cada personatge ens diu més d’ell fins i tot que no pas les paraules que pronuncia en escena.

Aquest agut sentit dramàtic del Mozart operista es reflecteix inevitablement en la resta de la seva música. En particular en els seus concerts, i molt en especial en els de piano, sens dubte el capítol més important de la seva obra, després de l’òpera. Però també en les simfonies, en la música sacra (el famós Rèquiem!) i fins i tot en la música de cambra.

Segurament, Mozart va ser el músic més complet que hagi conegut la història de la humanitat. I això que va morir a trenta-cinc anys!

Text: MIQUEL DESCLOT
Il·lustració: CRISTINA LOSANTOS

Tornar a dalt