CAVALL FORT - Revista per a nois i noies | Cavall Fort: 1086 Gent activa: Rock per a equipar una cuina a l’Equador [CAVALLFORT]

• Agenda
• Tria i remena
• Jocs
• Regals internàutics
• Em vull subscriure

Gent activa
Rock per a equipar una cuina a l’Equador

Motivats per ajudar nois i noies de l’Equador, nois i noies de Barcelona van organitzar un concert de rock per recaptar fons. Això els ha ajudat a fer amics, a aprendre a treballar en equip i, sobretot, a passar-s’ho bé.

El darrer dissabte de maig, al gimnàs municipal de Montbau de Barcelona, al peu de Collserola, cinc grups de joves músics de la ciutat fan parlar les guitarres elèctriques per a unes tres-centes persones.

Altres noies i nois cuinen, i serveixen la concurrència; i d’altres despatxen en el mercat solidari de productes fets per ells.

De tots aquests nois i noies, cinc –en Bernat, en Ricard, en Gabi, i dues Maries–, d’edats entre setze i divuit anys, ens expliquen què els ha mogut a prendre part en tot això, com han organitzat una festa d’aquesta envergadura, que aplega tanta gent, i quin motiu ha reunit alumnes de cinc instituts de la ciutat: el Monturiol, el Goya, el Carrasco i Formiguera, el Sant Estanislau de Kostka i el Verdaguer.

En parlem enmig dels preparatius el dia abans del concert. Per a arribar aquí, han calgut molts dissabtes des del febrer. “Primer vam fer una pluja d’idees”, diu en Bernat. Per ell i en Ricard, d’entrada era clar que el seu grup de ska clàssic, els Orgàsmic Sounds, tocaria. Per tant, el concert estava assegurat. S’hi han afegit quatre grups més: Aroma i Surami, que fan pop rock, els Rahada, que fan rumba, i els Fuera de Sitio, que fan rock. El Ricard remarca que ja és el tercer any que fan el concert solidari i que aprofiten l’experiència: “Sempre intentem aportar alguna cosa nova, però les idees que han funcionat altres anys les mantenim”. D’aquestes, el mercat solidari: “Sí que funciona. Hi ha coses fetes per nosaltres: braçalets, collarets, samarretes”, diu en Gabi.

Per al lluïment final, ambienten el gimnàs: pancartes i grafits. Mentrestant, la comissió d’alimentació ha hagut de proveir-se per cuinar l’endemà. El sopar i concert és un moment culminant, però ha estat la preparació el que ha fet fer coneixences i compartir experiències. “Som d’instituts diferents i de zones diferents de Barcelona i si no hagués estat per això, no ens coneixeríem”, diu en Bernat. “Fas molts amics i, a partir d’aquí, es genera una relació que saps que continuarà l’any vinent”, rebla en Ricard.

Les veus de Catzuquí de Velasco

Però abans de tot això, hi va haver un documental que va ser com una finestra oberta al món. Membres de la fundació Adsis, la qual treballa amb els joves i té seu al barri del Carmel i a Ciutat Vella de Barcelona, van fer-ne una projecció als instituts. I aquest va ser el ressort que va esperonar aquest nois i noies a esmerçar els dissabtes per organitzar el sopar i concert. El documental El paraiso de la cebolla descobria un trosset de l’Amèrica Llatina: Catzuquí de Velasco. “És un barri de Quito però podria ser una zona rural. Està sense asfaltar. Tot és de sorra i pedra”, explica en Ricard. Hi ha un protagonista, al documental. “Va a l’escola i després es canvia de roba i se’n va a treballar. Té nou o deu anys i va a treballar al camp, a portar els bens a pasturar”, narra en Gabi. “El que més xoca del vídeo és que els nens diuen: vull ser modista, vull ser futbolista. I, després, tots diuen: vull guanyar diners per ajudar el meu pare i la meva mare, per comprar-los una casa”, remarca en Bernat. “La pobresa que es veu és el més xocant”, afegeix en Ricard.

Un metge que ha estat treballant a Quito va presentar el documental. “El metge ens va explicar com havia salvat un nen en assistir un part”, explica una de les Maries. “Demanava aigua i li’n van portar un gotet! Perquè l’aigua escasseja.” “Ho va explicar perquè t’adonis que els seus mitjans són molt escassos i que amb la teva poca ajuda pots fer millorar moltes coses d’allà”, remata en Ricard.

Conèixer altres móns per conèixer el propi

L’escassetat d’aigua a Catzuquí de Velasco, l’han pal·liada, en part, els seus habitants amb la construcció d’un sistema de reg que porta aigua des d’uns trenta quilòmetres. “Aquests trenta quilòmetres de canal, l’han fet ells!”, puntualitza en Bernat. El descobriment d’Amèrica, a través de la pel·lícula del vídeo de l’Equador, ensenya un món on els més joves col·laboren en totes les tasques per aconseguir un benestar comú. “El que és bo d’això és que nosaltres enviem els recursos i tot ho construeixen ells. Col·laboren molt els uns amb els altres perquè no hi ha ningú que els ho faci”, explica en Ricard.

El Ricard vol afegir una cosa més: “Aquí seria molt difícil veure que la gent treballa en equip com allà. La gent està acostumada a tenir la comoditat, que t’ho donin tot fet”. En Bernat el corregeix: “O sí que s’hi posen, però per un preu”. “En canvi, allà, com que hi ha necessitat, col·laboren”, conclou en Ricard.

Allò que no s’aprèn a l’institut

Ajudar els altres també serveix per a ajudar-te a aprendre coses. Segons en Bernat, el treball d’aquest mesos ho demostra: “Aquí s’aprèn la companyonia”. I en Ricard: “El treball en equip s’aprèn més aquí que no pas a l’institut perquè a l’institut vulguis o no estem molt individualitzats. Aquí saps que l’esforç és de moltes persones i no de dos o tres”. Tot aquest esforç ha contribuït a aconseguir els 2.400 euros que serviran per a equipar la cuina de la guarderia de Catzuquí de Velasco. Un barri de Quito on, per cert, viuen bàsicament del cultiu d’una ceba, que aquí en diem porro.

Text: Albert Garcia Catalan
Fotografies: Dani Codina
Llocs web: www.fundacionadsis.org
www.aprenentatgeservei.org
Tornar a dalt