CAVALL FORT - Revista per a nois i noies | Cavall Fort: 1094: Entrevista: Josep M. Bosch [CAVALLFORT]

• Agenda
• Tria i remena
• Jocs
• Regals internàutics
• Em vull subscriure

L'entrevista
Josep M. Bosch Ignés
Observador de magnituds

En una casa de Santa Maria de Montmagastrell (l’Urgell), arran de teulada Josep M. Bosch acostuma a passar hores observant el cel. L’endemà d’una nit estelada, el vaig visitar per preguntar-li què havia observat.

Pensava que et trobaria darrere del telescopi i veig que som davant d’ordinadors…

–Després ja pujarem a veure’l, però ara som a la sala de control. Actualment ens valem de la informàtica per a observar l’univers. Aquesta pantalla mostra un mapa detallat del cel. Si clico amb el ratolí aquí, sobre una estrella, el telescopi a dalt hi va. Després la càmera pren una imatge. Com que els objectes del cel són tènues, cal exposar un cert temps, per exemple cent segons. La imatge astronòmica que baixa és analitzada per una bateria de programes que reconeixen el camp a partir de bases de dades, calculen la magnitud i la posició de l’objecte que vols estudiar i n’escriuen un informe detallat.

Com es pot calcular la magnitud d’un estel?

La magnitud és la brillantor d’un objecte del cel. Els programes informàtics que reconeixen el camp identifiquen unes dotzenes d’estels i per comparació fan una estimació exacta de l’objecte a examinar. De vegades usem filtres de colors: pot ser que un estel brilli molt en vermell i poc en blau. Quan mesurem la magnitud indiquem en quin color hem pres la mesura.

Per què la vols saber?

Veiem a ull nu que no totes les estrelles brillen igualment. En general això és perquè unes són més properes i altres més llunyanes. Però a vegades una estrella brillant pot ser més lluny que una altra de més feble, ja que la primera és major i més activa. O també perquè veiem una estrella però realment són dues quasi enganxades que no es destrien. A més, moltes estrelles varien de magnitud. Analitzant la variabilitat podem identificar-ne unes quaranta classes, amb els processos que pateixen. D’aquesta manera estudiem la física estel·lar.

Què n’hem de fer, de la física estel.lar?

L’univers en origen és format de gas hidrogen. Tu i jo tenim ferro a la sang, calci i fòsfor als ossos, pertot som carboni, etc. Tots aquest elements es van formar a l’interior d’una estrella, que és l’únic forn capaç de sintetitzar elements a partir de l’hidrogen inicial de l’univers. Som fills de les estrelles, perquè som formats d’elements fabricats a les estrelles. Vols més bon motiu?

1.  Explosió supernova de fa mil anys ocorreguda a la nostra galàxia. 2. Galàxia M104. 3. Forma d'anell en expansió corresponent a una estrella que ha arribat al final de la seva etapa de síntesi d'elements. 4. Restes d'una estrella que s'expandeixen per l'univers. 5.Trànsit de Venus per davant del Sol, el dia 8 de juny de 2004.6. Galàxia M33. 7. Galàxia espiral vista de costat.

Què observes actualment?

Participo en diversos projectes. Un és que per compte de l’Institut d’Astrofísica de Canàries estic vigilant una seixantena d’estrelles que són en realitat sistemes de dues estrelles en contacte. Suposem que de l’una passa un pont de matèria estel·lar a l’altra, i amb l’acumulació hi ha un excés de pressió i temperatura, que manté el sistema prou brillant perquè no es puguin destriar les dues estrelles per separat. De vegades el pont de matèria s’interromp i el sistema rebaixa la brillantor. Nosaltres ho detectem i avisem.

Hi ha altres estrelles conflictives en el teu programa?

Cada setmana es descobreix l’esclat d’alguna supernova en una galàxia distant. Com deus saber, el nostre sistema solar es troba a la galàxia Via Làctia, i de galàxies n’hi ha dotzenes a cada polzada del cel, encara que són molt tènues i brillen poc per la distància. Supernova vol dir estrella nova que apareix en una galàxia. Es tracta d’una estrella que ha arribat al final dels seus processos físics i explota. En aquell instant allibera més energia que totes les altres dos-cents mil milions de companyes de galàxia juntes. Amb l’explosió escampa els elements sintetitzats durant la vida estel·lar. Nosaltres trobem a la Terra elements alliberats per una explosió d’aquestes, cosa que vol dir que el nostre sistema solar es va formar dels residus d’una explosió supernova. Portes anell d’or? Doncs aquest or només es pot sintetitzar en les extremes condicions de pressió i temperatura que es donen en un esclat superviolent d’aquests.

Quan veiem l’explosió d’una supernova ja fa temps que ha passat, no?

Si la veiem en una galàxia situada a cinquanta milions d’anys llum, vol dir que fa cinquanta milions d’anys que va passar i avui no en queda ni rastre. Si esclatés a la Via Làctia, es veuria de dia. Fa mil anys això va passar. I si esclatés a pocs anys llum de nosaltres, seria la fi dels planetes del sistema solar.

De tant en tant anuncien el descobriment d’un cometa. Com el troben?

En general els cometes els descobreixen telescopis que es dediquen tota la nit a rastrejar el cel pam a pam. Són telescopis guiats per programes informàtics que detecten un objecte que es mou contra el fons estel·lar. Es comprova si l’objecte és conegut o no. Si no és conegut, tenim descobriment. El mateix procediment serveix per a localitzar asteroides. Els cometes porten automàticament el nom del qui els descobreix. Qui troba un asteroide nou té la facultat de batejar-lo al cap d’uns anys, quan el seguiment que li fem permet conèixer la seva òrbita amb exactitud.

N’has batejat algun?

Precisament Cavall Fort ho va explicar al número 975: un amic meu de l’Ametlla de Mar va descobrir un asteroide l’any 2000, i al cap de dos anys, en ple centenari de la mort del poeta Jacint Verdaguer, vaig proposar a la Unió Astronòmica Internacional el nom Verdaguer, que van acceptar. Aquest nom és inalterable i usat a tot el món. Pensa una cosa: quan no quedi cap llibre del gran poeta, quan no hi hagi cap ésser humà per a recordar-lo, l’asteroide Verdaguer seguirà immutable la seva dansa eterna entre Mart i Júpiter. Hi ha dotzenes d’asteroides “catalans”, descoberts per persones de casa nostra: Llull, Mallorca, Sabadell, Barcelona, Catalonia, Begues, Castelldefels...

En pot caure algun a la Terra?

Sí: ha passat i passarà. Tot és qüestió de temps. Hi ha asteroides de totes mides, des de centenars de quilòmetres de diàmetre fins a pedres petites. Si en caigués un de dos-cents quilos a Catalunya la majoria perdríem la casa. Seria un desastre regional. Si l’asteroide tingués tres quilòmetres de diàmetre, gran part de la vida superior de la Terra s’extingiria. Per això hi ha sistemes internacionals de vigilància. Sovint descobrim que se’ns tira a sobre un objecte perillós, que per sort acaba passant de llarg. Tothom diu ara si l’any 2026 en caurà un. Quan sigui el moment ja en parlarem, perquè la seva òrbita pot variar.

No cridem el mal temps... Escolta, com podeu veure el cel, amb la contaminació lumínica que hi ha?

Al número 924 de Cavall Fort vaig explicar que la contaminació lumínica és llum no desitjada que s’escapa de les poblacions a causa de l’enllumenat mal dissenyat i massa potent, que enterboleix el cel i no ens el deixa veure. Per retornar la transparència al cel hem de frenar la contaminació lumínica, i per això vam promoure una llei del Parlament de Catalunya.

I què passa si no podem veure el cel?

La grandiositat d’un cel ben estrellat ens fa sentir el vertigen de l’infinit. La contemplació de l’univers immens ens invita a pensar i a preguntar-nos sobre les grans qüestions: qui som i què hi fem aquí, d’on venim i on anem. És millor créixer amb l’estímul dels grans interrogants que no pas amb l’ensopiment de les hores davant el televisor. Per fi pugem a veure el telescopi. Abans de marxar m’ensenya la portada del número 735 de Cavall Fort, on està dibuixat el Josep Maria mirant el cel amb un telescopi, de nit, al camp, amb una guineu rondant-li pels peus: això li va passar de veritat!

Text: Antoni Serés i Aguilar
Fotografies: Josep M. Bosch
Il·lustració: Irene Bordoy.